El poblat, descobert durant els anys 40 del segle passat per N. Alsina, M. Carreras i J. Ginovart, col·laboradors del Dr. Vilaseca, s’esmenta per primer cop a la revista Ampurias 30, on es detalla la presència d’importants restes d’un poblat ibèric, constatant tant evidències constructives com abundants fragments ceràmics de diferents classes i formes. Tanmateix, l’indret havia estat objecte d’una profunda alteració antròpica des de l’any 1905 a conseqüència de l’extracció de pedra, arribant a un nivell extrem a partir dels anys 70 del segle passat. A inicis dels anys 90, amb motiu de la construcció del parc temàtic Port Aventura, es van efectuar unes prospeccions que van confirmar l’existència de les restes ibèriques al paratge anomenat Punta de La Cella. No fou, però, fins l’any 2001, que no es va realitzar una intervenció arqueològica a l’indret, per tal de determinar l’extensió del jaciment, el seu estat de conservació i la seva cronologia.

Amb aquestes dades, entre els anys 2001 i 2008 es va realitzar a l’indret un camp de treball que va permetre la descoberta i excavació de dues estances, iniciant-se també la consolidació de les estructures exhumades, bastant malmeses. Si més no, els resultats tant d’una tasca com de l’altra foren certament negatius, doncs la intervenció arqueològica pràcticament no va aportar dades sobre el jaciment i les tasques de consolidació s’efectuaren sense cap rigor, afectant negativament a la conservació de les estructures arquitectòniques ibèriques. A partir de l’any 2010, l’Ajuntament de Salou, amb l’objectiu de recuperar el jaciment, va proposar al Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili la possibilitat d’integrar la intervenció al jaciment en les línies de recerca del grup, iniciant-se uns treballs que han perdurat fins avui dia.

Es tracta d’un assentament complex, doncs presenta algunes singularitats que el diferencien del conjunt dels poblats ibèrics de la Cessetània. En primer lloc, hem d’indicar que la cronologia no és habitual; l’assentament es basteix durant la primera meitat del segle IV anE i s’abandona pacíficament, o al menys sense traces de violència, a mitjans del III anE. Ni la fundació ni l’abandonament responen als paràmetres més generalitzats d’aquesta regió en època ibèrica. El més habitual és que els assentaments ibèrics d’aquest territori apareguin a partir del segle V anE, reocupant o reurbanitzant espais anteriors, o bé de nova planta, abandonant-se a partir de la presència romana. En aquest sentit, el bastiment de La Cella pot entrar en paràmetres territorials que se’ns escapen, i que poden respondre a necessitats de control d’un espai geogràfic o uns recursos concrets. Diferent és, però, l’abandonament. S’han valorat aspectes naturals, una possible insalubritat del territori, l’esgotament i conseqüent absència de recursos, epidèmies, etc. També s’han plantejat motius polítics, com poden ser reestructuracions territorials o l’aparició de noves formes de govern, que podrien primar alguns centres en detriment d’altres, als quals podrien obligar a un sinecisme forços. En aquest cas, la proximitat de Tarrakon-Kesse i la seva evolució política i econòmica durant el segle III podria ser un bon argument per explicar aquest sobtat abandonament de La Cella. Tanmateix, tot son conjectures, doncs actualment no contem amb cap dada que ens permeti anar més enllà en aquesta discussió.