La Cella presenta un volum d’importacions força alt. Si bé el volum de vaixella de taula procedent de l’àmbit grec o púnic és bastant semblant, fins i tot amb una lleugera superioritat grega, en el cas dels contenidors la diferència és abismal, doncs les àmfores púniques, especialment les ebussitanes, acaparen, en nombre d’individus, més del 75 % del total.
Podem concretar que la vida d’aquest poblat, atès a les evidències materials, va ser de curta durada, sobre tot si ho comparem amb altres jaciments d’aquesta àrea. La fundació s’hauria de portar a un moment d’inicis del segle IV a.n.E., mentre que, més per absència d’algunes ceràmiques que no pas per una altra dada, el seu moment final no podemportar-lo més enllà de mitjans del segle III a.n.E. El repartiment dels materials ceràmics ens fa pensar en una sola fase d’ocupació, ben definida pel procés evolutiu de les àmfores punicoebusitanes T.8.1.1.1 i T.8.1.2.1, amb un conjunt completat per la presència de ceràmiques àtiques de vernís negre o les tipologies amfòriques magnogregues i centre-mediterrànies, que marcarien aquest horitzó inicial del segle IV a.n.E. La perduració de les T.8.1.2.1, les formes de vernís negre de l’àrea de Rhode, o les produccions d’àmfores gracoitàliques antigues ens definirien un moment de transició cap al segle III a.n.E. , si bé és, com hem dit, l’absència de ceràmica campaniana, del model amfòric evolutiu de la T.8.1.2.1 (T.8.1.3.1) o de produccions locals com els kalathos, entre d’altres, és el que ens permet ubicar el final de l’assentament abans de la presència romana a les costes de la Cessetània, no més enllà del 250 a.n.E.
Altres dades rellevants que ens ofereixen els estudis dels materials ceràmics són els índex d’acumulació en determinats edificis de l’assentament. Als edificis A, B i C és on han aparegut la majoria dels materials d’importació, quedant molt més repartits en les altres zones del poblat, si bé hem d’indicar que en aquests punts el sediment, i per tant l’acumulació de materials, era menor. L’Edifici A té uns percentatges d’acumulació de material exogen que arriba al 42% de tot el jaciment, destacant, majoritàriament, els elements de vaixella de vernís negre. Seguidament els edificis B i C amb percentatges del 25 i el 15% respectivament, principalment d’àmfora, marcarien la diferència amb la resta de zones. La desproporció es fa evident si tenim present que la bateria d’àmbits D-E-F obté uns percentatges del 18%, semblant al que seria l’Edifici C i molt per sota dels Edificis A i B que recullen gairebé tres quartes parts de les importacions arribades al jaciment.
Aquestes dades, així com la presència de materials ebussitans de cuina, ens expressen la importància que té aquest factor cultural en la vida del jaciment. La Cella, que s’hauria establert al Cap de Salou molt possiblement sota els auspicis de Tarrakon-Kesse, per controlar, conjuntament amb la capital cessetana l’arribada i distribució de mercaderies foranes. L’existència d’aquests ports no desdiu la importància política, territorial i també comercial d’aquests nuclis jeràrquics, és més, de ben segur s’hi adapta, i si observem la situació de La Cella i de Tarrakon-Kesse, veurem com es tracta d’una ubicació calculada per controlar l’ampla badia que s’estén entre els dos nuclis, un espai portuari de primer ordre. De ben segur, l’auge del comerç ebussità constatat durant el segle IV a.n.E. ha de respondre a una necessitat sorgida de les elits polítiques del territori, que serien les que estimularien l’arribada d’uns productes necessaris per mostrar i mantenir el seu estatus.
Input your search keywords and press Enter.
