Després de les intervencions efectuades a l’assentament, plantegem que la seva distribució urbanística s’efectua mitjançant parcel·les d’aproximadament 12,8 m. x 9,6 m. que es van col·locant una al costat de l’altra de forma repetitiva i que, en alguns casos, poden combinar-se en sentit vertical o horitzontal. El traçat urbà conservat es defineix, bàsicament, a partir d’un mur perimetral dividit en dos trams que s’uneixen en un angle de 120 graus, tancant l’assentament per la seva banda oest i pel nord/nord-oest. Bona part de l’ordenació urbanística queda definida mitjançant les edificacions residencials que s’adossen a aquest mur de tanca. A partir d’aquestes i separats per espais de circulació o carrers s’han pogut documentar dos blocs constructius o illes d’habitatges (BC i BE) seguint el mateix patró urbanístic, en direcció nord-sud. Cada bloc o illa consta de cases adossades compartint una paret mitgera al fons de les estances. Aquesta paret, a la vegada, permet la construcció de la mateixa tipologia de cases en sentit nord-sud, a mode d’espina de peix. Tota aquesta regularitat constructiva s’accentua quan observem que la distància existent entre els tres murs paral·lels (la muralla i les dues parets mitgeres posteriors dels habitatges que conformen els dos bloc o illes) també és regular, sempre de 32 metres.
El sistema defensiu es construeix mitjançant un parament d’aproximadament 0,90 m. d’amplada. En el punt on els dos murs que constitueixen aquest sistema es troben, s’hi edifica una estructura externa , adossada, destinada a protegir aquesta intersecció. Aquesta nova construcció té una forma atalussada i la seva amplada varia entre els 2,10 m. i els 2, 20 m. que, sumada a les dimensions de la muralla, pot arribar a tenir una amplada total de més de 3 m. En el seu espai interior es defineix un edifici turriforme (Edifici T), compartimentat amb dues habitacions bessones (T1 i T2), d’aproximadament 25 m², separades per un mur de 0,80 m. A l’altre mur que defineix l’espai T2 s’observa com existeix una estructura adossada de forma triangular, a mode de reforç, que augmentaria l’amplada del mur fins als 2 m., prioritzant la solidesa de l’estructura i reduint l’espai d’us d’una de les estances bessones (Figura 4). A aquesta paret de tancament que definiria l’estructura defensiva (T) s’hi afegeix una nova estructura que sobresurt en perpendicular de la línia de la muralla, possiblement, amb una funcionalitat defensiva que estaria relacionada amb un dels accessos al poblat (PO1). Podem observar, doncs, a partir d’aquestes dades, una torre bicompartimentada (Edifici T) de base rectangular amb un afegit atalussat que protegeix un dels seus angles alhora que la reforça i potencia el seu aixecament en alçada. Finalment, a la part exterior, flanqueja una possible porta (PO1) d’entrada a l’assentament que estaria molt malmesa per l’existència d’una via de circulació moderna que creuava el jaciment arqueològic.
La bateria de cases complexes adossades al mur de tancament del poblat s’obre als dos carrers principals (CR1 i CR2) localitzats al jaciment, que segueixen el mateix angle de 120º del traçat del parament defensiu; també se’n localitza un altre (CR3) entre els dos blocs constructius que configuren la zona central del jaciment. Es tracta, en tots els casos, de carrers amb unes dimensions considerables, que oscil·len entre els 7 i els 10 metres d’amplada. Aquestes zones de pas estaven pavimentades mitjançant capes de graves i pedres de petites dimensions, juntament amb fragments ceràmics esmicolats, un fet diferencial si tenim en compte la majoria de carrers d’època ibèrica al nord-est peninsular, majoritàriament enllosats, a base de petits còdols o, simplement, de terra batuda. El resultat és un paviment compactat amb la superfície molt uniforme mitjançant una capa d’argila que segueix el desnivell del turó en direcció oest-est per tal de facilitar l’evacuació d’aigües pluvials i canalitzar-les cap a punts concrets. Així mateix, es documenten a l’extrem més septentrional del poblat dos carrers d’unes dimensions menors (CR4 i CR5), al voltant dels 3,5 m., que defineixen possibles vies de comunicació secundàries que creuarien l’assentament en direcció nord-oest/sud-est. Cal matisar que, actualment, en el cas de CR4 aquesta distància queda alterada per l’arrasament d’un recinte annex al conjunt AG4.
La Cella es presenta com un assentament amb una trama urbana i un sistema constructiu dels habitatges molt regular, amb una planificació prèvia mesurada i unes similituds entre ells que semblen reproduir una realitat social i econòmica complexa, per les dimensions i estructura de les cases, però a la vegada, bastant igualitària, ja que no difereixen significativament unes de les altres. Aquesta composició social es mostra totalment dissemblant al que estem acostumats a trobar al nord-est peninsular en els poblats/habitatges ibèrics, on l’urbanisme dels assentaments es caracteritza per reflectir societats desiguals a través de construccions habitacionals amb una gran variabilitat tipològica. Així doncs, l’existència d’una proporció en l’arquitectura que permeti realitzar aquestes construccions d’una forma ordenada, econòmica i viable, porta intrínsecament una projecció prèvia a partir de formes simples, tal com hem vist, utilitzant una unitat mínima de construcció basada en un peu Solonià (Dòric) amb un valor aproximat de 0,327 m. En el cas que ens ocupa, la utilització d’aquests mòduls, parcel·les i espais de delimitació regulars ens indiquen una projecció teòrica, una concepció del que havia de ser aquest assentament d’es d’un principi, l’existència d’una planificació i un patró constructiu que podria girar a partir de la divisió del terreny en una graella de 10 x 10 peus de 0,32 m. a partir de la qual es podrien oferir els lots de terra o parcel·les edificables.
A partir d’aquesta primera divisió del terreny es distribuiria l’espai edificable a través de lots de formes i mides pràcticament iguals (en aquest cas, parcel·les de 40 x 30 peus de 0,32 m) per incloure-hi els habitatges que, a la vegada, estarien construïts a partir de mòduls d’una mateixa tipologia i entitat (16 x 10 peus de 0,32 m). Finalment, les agrupacions de cases formant illes o blocs quedarien espaiades també de forma constant uns 100 peus (32 m) de distància a partir del mur de fons que les agrupa. Tota aquesta sèrie de característiques són bastant comunes a la majoria de colònies gregues, totes elles planificades prèviament, seguint un patró constructiu regular mitjançant la mesura de peus de 0,32 m.
Input your search keywords and press Enter.
